La taula ‘Perspectives econòmiques: frenada o acceleració del creixement?‘ va ser introduïda per Jaume Puy, rector de la Universitat de Lleida, que va obrir el debat fent un clam a l’adaptació de l’activitat empresarial amb la necessitat imperant de trobar un model més sostenible. “Hem de canviar la manera de produir i consumir abans que sigui tard, també en el món agrari” va afirmar alhora que va reclamar lideratge en aquest procés.
En el seu torn Oriol Amat, catedràtic d’economia financera de la UPF i vicepresident de la Xarxa Vives d’Universitats, va remarcar la dificultat de fer aquestes perspectives tenint en compte que l’economia és una ciència social. “Quan hi ha 3 economistes, hi ha 4 opinions”, va afirmar en to de broma.
Canvis, incerteses i perspectives: convertir les amenaces en oportunitats,
Tot i la dificultat, Amat va afirmar que vivim temps de canvi, un canvi que va il·lustrar amb l’evolució de les portades de la revista Time. Fa 85 anys l’home de l’any, segons la revista, va ser el CEO de General Motors, una empresa que, actualment, amb molts menys treballadors fa molts més cotxes. Per tant, ha augmentat la productivitat, però, així i tot, els Estats Units tenen un índex d’atur similar al de 1955. Això fa que Amat defensi que les revolucions industrials destrueixen llocs de treball, però en creen molts més.
Continuem amb les portades, ja que el 2010 la persona de l’any (que no l’home, mostra d’un altre canvi) era Mark Zuckerberg. Això indica que hem passat d’una economia basada en la maquinària a una economia basada en els intangibles, tant que Facebook val actualment deu vegades més que General Motors. L’any 2019 la portada del magazín era dedicada a la sostenibilitat. Amb Greta Thunberg de protagonista, il·lustraven un tercer canvi: l’economia basada en la sostenibilitat. Amat també ha assenyalat un quart canvi, una major diversitat. “Les portades del Time ens ensenyen com el canvi hi ha estat sempre, la diferència és l’acceleració d’aquests canvis en l’actualitat”, ha assegurat el catedràtic que també s’ha referit a la incertesa com a una característica recurrent: “Hi ha hagut molts moments en què hi havia més incertesa que en l’actualitat, com el 2020”.
Pel que fa a les perspectives econòmiques, Amat s’ha mostrat optimista afirmant que “el que passarà dependrà del que fem a partir d’avui”. Les previsions depenen de l’acció pròpia, però evidentment hi ha alguns condicionants com la inflació, la cadena de subministraments, la geopolítica, etc. També ha assenyalat alguns condicionants relacionats amb el teixit productiu que no s’estan treballant prou bé. Per exemple, troba a faltar més implantació de la cultura de l’esforç així com millorar en I+D: “Els països del nostre entorn ens estan avançant. Només des de la innovació podem guanyar competitivitat”. A més, ha reclamat un paper més actiu de les administracions en ser proactius i generar noves oportunitats com a actors i no com a fiscalitzadors. En concret, creu que cal aprofitar les oportunitats com els fons europeus Next Generation, dels que a Espanya només s’han executat el 20% de les previsions.
En definitiva, Amat creu que hi ha riscos importants com les crisis socials o mediambientals, que amb l’habilitat suficient es poden convertir en oportunitats aportant valor afegit a la producció en aquest sentit. També s’ha mostrat optimista per les previsions de creixement del 2023 i 2024 i defensa que amb l’habilitat suficient podem convertir la crisi en oportunitat. Defensant, sobretot, que això acabi revertint en més benestar.
Ambició apalancada
Per la seva banda Daniel Lacalle, doctor en economia i gestor d’inversions, va mostrar una mirada més crítica sobre el present i el futur de les perspectives econòmiques reclamant que “quan parlem d’economia sempre parlem de resultats i mai d’inversió”. En aquesta línia, creu que en economia global s’anuncien i apliquen plans d’inversió com els fons Next Generation i no s’estudia posteriorment si han tingut l’efecte multiplicador esperat. “És increïble creure que l’eurozona estigui a punt d’entrar en recessió amb l’impuls econòmic del pla Next Generation i que en tres mesos es creessin més diners que en tota història de l’euro”. Uns programes que també ha criticat perquè, actualment, tenen un retorn negatiu (és a dir, no aporten més del que es va invertir). Dades en les quals Lacalle reclama posar el focus per captar millor la perspectiva i el seu context, “si no podem caure en un excés d’eufòria o de pessimisme”.
També s’ha referit a les previsions de creixement mundial que, segons l’OCDE, són d’un 2,5%. Amb algunes dades molt importants relacionades com que la Índia ha sobrepassat la Xina com a país de major creixement del món o que l’Amèrica Llatina s’enfronta a una nova dècada perduda per problemes fiscals i monetaris. Per la seva banda els Estats Units creixen amb més pobresa després de cada crisi, però mantenen plena ocupació i la moneda de referència mundial per la importància de la reserva federal en el context global.
A més està en marxa una revolució tecnològica que crea ocupació, riquesa i valor afegit, una batalla sobretot entre els EUA i la Xina en la que la UE no ha comparegut. En aquest sentit, Lacalle s’ha mostrat molt crític amb les accions empreses pels diferents lideratges financers de la Unió. Ni el pla expansiu del 2009, ni l’actual han convertit les amenaces en oportunitats. Davant d’això, defensa les pujades dels tipus d’interès per controlar la inflació, però alerta que calen més passes com la reducció de diners en circulació i la reducció de la despesa pública.
Finalment, ha criticat l’apalancament de la política monetària i fiscal de la UE. “Ens hem conformat a viure amb dèficit i amb endeutament”, per això ha demanat obrir més la mirada al món i no mirar tant cap a dins “ens conformem amb dades que no responen a la inversió feta. Després de l’estímul més gran encara estem a nivells del 2019, en què estàvem a prop d’entrar en recessió, cal ser més ambiciosos”.
Fotos: Genaro Massot
